Els glúcids són biomolècules formades bàsicament per carboni (C), hidrogen (H) i oxigen (O), en una composició a Cn H2n On, és a dir, (CH2o)n . Se’ls sol anomenar Hidrats de carboni o carbohidrats. El nom glúcid deriva de la paraula glucosa, del grec glykys, que significa ‘dolç’ però cal aclarir que no tots són dolços. En tots els glúcids sempre hi ha un grup carbonill, és a dir, un carboni unit a un oxiden mitjançant un doble enllaç. Així doncs, els glúcids es poden definir com a polihidroxialdehids o polihidroxicetones.
Tenen molta importància biològica ja que constitueixen la major part de la matèria orgànica de la Terra, perquè compleixen les funcions següents:
Com a combustible (glucosa, glicerol...).
Com a reserva d’energia (glicogen, midó).
Com a substrat per a la síntesi d’altres molècules biològiques.
Formen part dels àcids nucleics (ribosa, desoxiribosa).
Els oligosacàrids són polímers formats per entre dos i deu monosacàrids. Així, són disacàrids (els formats per dos monosacàrids), trisacàrids (per tres monosacàrids), tetrasacàrids (per quatre monosacàrids), etc. L’ enllaç glucosídic és el que s’estableix entre els monosacàrids.
Els polisacàrids són polímers formats per més de deu monosacàrids (fins a milers d’unitats). Aquestes molècules poden variar de mida i arribar a uns pesos moleculars molt elevats (desenes de milions de daltons).
Funcions
Són un dels quatre principis immediats orgànics propis dels éssers vius. Proporció en les plantes és molt més gran que en els animals. En els éssers vius fan dues funcions principals: - Funció energètica, glúcid més important és la glucosa, ja que és el monosacàrid més abundant en el medi intern, i pot travessar la membrana plasmàtica sense necessitat de ser transformat en molècules més petites. El midó, el glicogen, etc. Són formes d’emmagatzemar glucoses. El midó permet acumular milers de glucoses sense que això impliqui un increment en la concentració del medi intern cel·lular. - Funció estructural, impedeix la degradació d’aquestes molècules i fa que alguns organismes puguin viure centenars d’anys. Podem esmentar la cel·lulosa en els vegetals; la quitina en els artròpodes; la ribosa i desoxiribosa en els àcids nucleics de tots els éssers vius; els peptidoglicans en els bacteris; la condroïtina en ossos i cartílags, etc. Altres funcions específiques són la d’antibiòtic (estreptomicina), la vitamina (vitamina C), l’anticoagulant (heparina), l’hormonal (hormones gonadòtropes), l’enzimàtica (juntament amb proteïnes formen les ribonucleases) i la immunològica (les glicoproteïnes de la membrana constitueixen antígens i, d’altra banda, les immunoglobulines).